El conte de la dona d’aigua i el Jepet

Vet aquí una vegada a Bellvei, un poblet del Penedès, una família de pagesos vivia feliçment en una petita masia. L’hereu de la casa, en Jepet, era un jove fadrí que tenia més pardals al cap que ganes de treballar. Un dia, havent dinat i després d’ajudar a desparar la taula, la seva mare li va dir:

–Jepet, hauries d’anar a buscar una mica de llenya, s’acosta el fred i aviat haurem d’encendre el foc.

Després de rondinar una bona estona, el jove va creure. Va enganxar el matxo al carro i va anar cap al bosc que hi havia a prop del castell de la Muga. Tot d’una, quan passava al costat d’un canyar, va sentir la veu d’una noia; era la veu més dolça que mai havia escoltat.

–Qui ets tu? – li preguntà en Jepet. La noia era molt bonica. Tenia els ulls d’un blau profund com el mar, cabells d’un vermell encès i unes grans ales de papallona que el van deixar bocabadat.
–Sóc una dona d’aigua que visc al torrent de la Pallisseta.
–Una dona d’aigua?
–Es va estranyar el noi.
–Sí, les dones d’aigua som esperits màgics que vivim a la vora de torrents i rius.

Van estar parlant durant molta estona. La noia li va explicar que per a elles no passava el temps i sempre eren joves i maques. El Jepet de seguida va quedar-ne enamorat. Quan s’acomiadaven ella li demanà que sobretot no digués a ningú que l’havia vista.

La dona d’aigua el va avisar:
–Si expliques que m’has vist patiràs un encanteri.
–I què em podria passar? -li preguntà en Jepet.
–Doncs que et convertiries en una bestiola d’aigua dolça.

A casa, els pares estaven amoïnats. Volien renyar el seu fill per haver estat tant de temps fora, però quan el van veure arribar amb la cara blanca i tot tremolós, van voler saber què li havia passat.
–He sentit unes veus prop del canyar i m’he entretingut.

El Jepet no va dir que havia vist aquella noia tan maca i misteriosa. Aquella nit, a la vora del foc, els pares li van explicar històries de nois que havien desaparegut de forma estranya en aquell indret i li demanaren que per res del món s’hi tornés a apropar.

Però el Jepet, sense fer cas als pares, es veia en secret cada vespre amb la seva estimada. Un dia la dona d’aigua no va aparèixer. El jove pagès la va buscar per tot arreu i no la va trobar. L’enyorava tant que es passava els dies plorant.

Era tant l’amor que sentia per ella que un dia va prendre una decisió: dir-ho als seus amics. Si es complia l’encanteri i es convertia en una bestiola d’aigua, podria tornar a estar al costat de la seva enamorada, que era allò que més desitjava.
–No us ho creureu, però he conegut la noia més maca del món!
El Jepet els va explicar la història, però no li van fer cas i se’n van riure.

Aquella mateixa tarda el noi tornà al canyar. El Jepet va ser xuclat per una força misteriosa cap a les aigües del torrent. I així va ser com es va fer realitat el somni del jove de Bellvei: estar per sempre més al costat de la seva estimada tot i haver de convertir-se en una bestiola.

Alguna vegada encara es poden veure al voltant del torrent de la Pallisseta una dona d’aigua a sobre d’un capgros, que ben bé podrien ser els dos enamorats. Quan els veieu, aneu amb compte si ho expliqueu, perquè l’encanteri us podria transformar també en un animaló d’aigua dolça.

I conte contat … ja s’ha acabat, i el d’avui … és veritat!